Relat recuperat de quant jo era més jove. El vai escriure en dos trossos i així ho he respectat. Ara, però, ho he pentinat una miqueta.

Dimarts. Hivern.

Fa estona que camino per Barcelona. Hi ha molta gent. Ben mirat el món és ben curiós, hi ha molta gent. Hi ha gent de totes les edats i de totes mides. Hi ha homes negres, i n’hi ha d’alts i espigats. Hi ha dones petites, rosses, blanques i grasses. N’hi ha que deuen ser feliços i de ben segur que d’altres són desgraciats, tenen gana i fred. I tan mateix tots homes i dones, tots un dia o altre ja no hi seran. Tots aquests, tots, potser d’aquí a 50 anys, que no són pas tants, ja no hi seran o potser ja només n’hi haurà una tercera part. I molt pocs deixen rastre o pistes de que han passat per aquí. Però ben mirat tant li carda. Fa dies que penso que m’haig de morir. No sé perquè dic que fa dies. De fet fa anys. Fa molts anys. Penso en la mort des de que sóc conscient que sóc un home. La meva vida de nen va ser “vida sense mort”. Un  cop em vaig fer un home vai pendre consciència de que era viu i que pertant, tard o d’hora moriria. Inicialment aquesta idea em va captivar i em feia ballar el cap. Em feia por. Tanmateix esperava sense saber-ho que un dia algú em despertaria i em diria un “ei, saps Jordi, la vida és...” no sé, algu. Com quant t’expliquen que els reis són els pares. Però no, això no ha passat. Jo no sóc creient. Voldria ser-ho però no ho sóc. Fa fred. Aquest hivern fa un fred que pela. Fins i tot fa fred a Barcelona. Com et deia, primer vai tenir por de morir. Després

Dimecres i continuo...

Després en Pere un dia al pis em va obrir la porta. “No cal que ti capfiquis home! Ara ets viu, per tant no et preocupis per morir. I quant siguis mort, tu ja no hi seràs. I has de morir, ficat-ho al cap. Has de viure amb la idea que un dia has de morir. No et pensis que tu seras l’excepció d’un món de milers anys de sers vius que neixen i moren. No, no ho seràs”.  Aquesta idea, per absurda, perquè al igual haig de morir, però saber que tots ho hem de fer, i que tots ho han fet, me calma i assossega. No se perquè. Ben mirat té raó en Pere, mentre vius no pensis en la mort com a tortura. Quant siguis mort, ja no penses. Caminant, caminant he arribat a la plaça Sant Josep Oriol i m’he assentat en un bar. Un café si us plau. Si solo. No he pogut no mirar la noia del bar com si fos un scanner. No he pogut, perquè està molt bona. Després no he pogut deixar de mirar-li totes les seves formes rodones, i fins i tot, d’imaginar sexe amb la noia. No he pogut. Perque aquesta noia m’ha posat tant calent? És obvi la noia està per morir-se. De cop, he mirat la taula del costat. Una dona grassa i un nen petit prenen un café amb llet i una aigua. El nen no para de tocar els collons a la dona. La dona n’esta ben farta... me mira i em fa un “no puc més” amb el cap. Ric... La noia del café arriba i pago. Ara trec el llibre que porto a la mariconera de color taronja. Miro el rellotge. He quedat amb la Laia d’aquí a una horeta aproximadament. Temps ara pel palau de la lluna. A la nit ens espera en Quico al Harlem. Passejant per Barcelona un dimecres cap al tard, he pensat ja fa una estona...